En aquest recull d'ascensions volia incloure tot un seguit de vies llargues i d'altres itineraris alpins significatius com a reflex de l'activitat portada a terme des què em dedico a pujar muntanyes.
Però, per tal d'aprofitar els dies de mal temps, alguns cops he obert alguns itineraris curts.
Aquest dissabte s'ha donat aquesta mateixa circunstància meteorológica i he anat a repetir una d'aquestes vies d'escola amb orientació sud i bastant protegida de la pluja.
El primer llarg de la via es repeteix bastant, doncs està en una zona d'escalada esportiva i es tracta de una fissura atípica a Montserrat, però, el segon llarg, ja és una altra història. Cal autoprotegir-lo, només hi ha 2 claus i un pont de roca equipat en tot el llarg, i de la dificultat no en parlo, doncs pel fet de ser fisura cadascú pot fer fins on pugui des de C2/V fins a 6c, podeu veure que hi ha un bon ventall d'opcions.
La escalada d'aquest segon llarg prácticament ha estat una reobertura. Els incendis que ha patit la zona han malmés una part de la roca i se'n deprenien costres (ja van fer caure la majoria), d'altra banda hi ha una mica de sorreta que si es repetís més sovint no hi seria.
En resum una matí profitós malgrat la meteo.
Peró el millor de tot va ser la companyia. I és que, després de veure la película "In the wild", comparteixo la conclusió que si no compartim no hi felicitat.
Moltes mercés Antxi.
sábado, 28 de marzo de 2009
domingo, 15 de marzo de 2009
Via Inuk a la Agulla Panxarruda
Aquesta agulla de 100 metres del Serrat de les Lluernes ha estat l'objectiu d'una ascensió matinal de diumenge per compartir-la amb amics i coneguts.
Més important que la escalada en sí mateixa ha estat la possibilitat de veure i parlar amb en Pep Capdevila i la colla d'amics i amigues que l'acompanyaven (na Montse, na Angels i en Jordi)
Tots hem gaudit d'un bon matí asolellat de diumenge. És una llàstima que la qualitat de la roca no acompanyi al bon dia. A les vies escollides encara li manquen algunes repeticions per a poder disfrutar més.
Recomano no baixar rappelant per la canal que hi ha entre les dues agulles, doncs hi ha moltes pedres soltes que poden provocar situacions no dessitjades.
Podreu trobar la resenya a la web de El balcó de la lluna
Més important que la escalada en sí mateixa ha estat la possibilitat de veure i parlar amb en Pep Capdevila i la colla d'amics i amigues que l'acompanyaven (na Montse, na Angels i en Jordi)
Tots hem gaudit d'un bon matí asolellat de diumenge. És una llàstima que la qualitat de la roca no acompanyi al bon dia. A les vies escollides encara li manquen algunes repeticions per a poder disfrutar més.
Recomano no baixar rappelant per la canal que hi ha entre les dues agulles, doncs hi ha moltes pedres soltes que poden provocar situacions no dessitjades.
Podreu trobar la resenya a la web de El balcó de la lluna
domingo, 8 de marzo de 2009
E.D.E.R. al sector Dret de Can Jorba
Una vía de A3/V al paradís de l'escalada esportiva montserratina.
Varem matinar per a poder acabar la via aviat i tenir temps per anar a Barcelona a un concert.
Com encara som a l'hivern i l'orientació de la pared feia que no ens toques el sol fins ben passat migdia, varem patir força fred a les reunions.
Vaig pujar el primer llarg tranquilament, sense una dificultat excesiva i la roca típica d'una via no gaire repetida.
Peró la tranquilitat es va acabar ben aviat. A mig matí els sorollosos escaladors esportius van dur l'enrrenou de la ciutat a la natura i l'ambient va canviar radicalment.
Les nostres presses per fugir d'aquesta nova situació, que no ens agradava, va provocar que caigues alguna pedra més del compte, amb el conseqüent disgust dels escaladors esportius sense casc que eren a la vora.
Malgrat les diferències de concepció i pràctica, el respecte es va imposar i varem marxar amb el temps just per a gaudir de la música i/o altres activitats, mentre els altres duien la seva música a sobre.
Penso que la natura es mereix una mica més de respecte, peró només es la meva opinió.
Varem matinar per a poder acabar la via aviat i tenir temps per anar a Barcelona a un concert.
Com encara som a l'hivern i l'orientació de la pared feia que no ens toques el sol fins ben passat migdia, varem patir força fred a les reunions.
Vaig pujar el primer llarg tranquilament, sense una dificultat excesiva i la roca típica d'una via no gaire repetida. Peró la tranquilitat es va acabar ben aviat. A mig matí els sorollosos escaladors esportius van dur l'enrrenou de la ciutat a la natura i l'ambient va canviar radicalment.
Les nostres presses per fugir d'aquesta nova situació, que no ens agradava, va provocar que caigues alguna pedra més del compte, amb el conseqüent disgust dels escaladors esportius sense casc que eren a la vora.
Malgrat les diferències de concepció i pràctica, el respecte es va imposar i varem marxar amb el temps just per a gaudir de la música i/o altres activitats, mentre els altres duien la seva música a sobre.
Penso que la natura es mereix una mica més de respecte, peró només es la meva opinió.
Lusilla a la Gorra Marinera
Montserrat és una escola d'escalada en roca molt complerta. Hi ha tota mena d'itineraris. Des de llargs itineraris clàsics fins a curts trams d'escalada esportiva. Des de explosius blocs on no és necessaria la corda fins a complexos itineraris on cal vivaquejar en pared.
Personalment, com mai m'ha agradat "estar a la moda", ni seguir les directrius d'altres sense una justificació clara, fora de la que ho fa tothom, trio les vies a escalar no per la quantitat d'ascensions que tenen, ni pel seu equipament.
Ves per on avui, en "Pelut" m'ha deixat triar via i l'he dit: "Anem a fer la Lusilla del Gorro Mariner, és una via d'artifo clàsica"
Atenció a tots, clàsica no vol dir concurreguda com la Punsola-Reniu al Cavall Bernat.
És clàsica, doncs es va obrir l'any 1965 i al seu temps va ser una fita força important. Avui en dia encara conserva bastant del seu esperit inicial. Ningú no ha pensat en reequipar-la, ni canviar-li aquests records de la primera ascensió.
A tots els que vulgueu repetir-la aconsellar-vos que porteu bastant material, recursos adicionals i un bon nivell tècnic per superar les dificultats.
Les trovareu segur!!
D'entrada en "Pelut" es va quedar amb un burí a la ma, així que va haver de posar un plom per superar el pas (el varem deixar).
Us recomano aquesta via, tothom que l'ha fet no l'oblida (jo la vaig recordar ràpidament). Podreu passar un dia entretingut i no oblideu el grau en lliure, és exposat per tant heu d'anar sobrats.
Apa a gaudir-ne!!
Personalment, com mai m'ha agradat "estar a la moda", ni seguir les directrius d'altres sense una justificació clara, fora de la que ho fa tothom, trio les vies a escalar no per la quantitat d'ascensions que tenen, ni pel seu equipament.
Ves per on avui, en "Pelut" m'ha deixat triar via i l'he dit: "Anem a fer la Lusilla del Gorro Mariner, és una via d'artifo clàsica"
Atenció a tots, clàsica no vol dir concurreguda com la Punsola-Reniu al Cavall Bernat.
És clàsica, doncs es va obrir l'any 1965 i al seu temps va ser una fita força important. Avui en dia encara conserva bastant del seu esperit inicial. Ningú no ha pensat en reequipar-la, ni canviar-li aquests records de la primera ascensió.
A tots els que vulgueu repetir-la aconsellar-vos que porteu bastant material, recursos adicionals i un bon nivell tècnic per superar les dificultats.
Les trovareu segur!!
D'entrada en "Pelut" es va quedar amb un burí a la ma, així que va haver de posar un plom per superar el pas (el varem deixar).
Us recomano aquesta via, tothom que l'ha fet no l'oblida (jo la vaig recordar ràpidament). Podreu passar un dia entretingut i no oblideu el grau en lliure, és exposat per tant heu d'anar sobrats.
Apa a gaudir-ne!!
sábado, 28 de febrero de 2009
Alta Fidelitat al Serrat dels Monjos de Montserrat
Avui es el darrer dia que és permès escalar en aquesta paret montserratina per qüestions de respecte a la natura; per tant, aprofito la possibilitat de sortir pel matí a escalar i encara que no hagi trobat a ningú per anar-hi, vaig sol.
De fet l'escalada en solitari no es quelcom estrany a la meva activitat, he fet forces vies en solitari, encara que potser no tantes com d'altres.
Donat que no disposo de tot el dia, he escollit aquesta via de 4 llargs dels germans Masó que, sense ser cap meravella, està molt ben trobada pel pany de paret que puja.
Sempre fa gracia estrenar corda i com a la baixada cal un rappel, agafo dues cordes. A part de les cordes prenc 4 cintes llargues, 8 cintes exprés, 6 mosquetons de segur, alguns friens, un jocs de bicoins, un jumar i el rapelador. De fet només he posat un empotrador i un friend al segon llarg, la resta de la via ja està prou equipada.
4 hores d'escalada entretinguda i sense un moment de descans. Menys mal que anava sol, sinó m'hagués fotut de fred a les reunions, el que semblava que havia de ser un dia solejat ha esdevingut un dia gris i amb un xic de fred. No hem d'oblidar que encara estem a l'hivern.
Un darrer comentari, la foto no es meva, ja m'hagués agradat tenir un dia com el de la foto.
Resenya dels germans Masó publicada pels amics del Balcó de la Lluna
De fet l'escalada en solitari no es quelcom estrany a la meva activitat, he fet forces vies en solitari, encara que potser no tantes com d'altres.
Donat que no disposo de tot el dia, he escollit aquesta via de 4 llargs dels germans Masó que, sense ser cap meravella, està molt ben trobada pel pany de paret que puja.
Sempre fa gracia estrenar corda i com a la baixada cal un rappel, agafo dues cordes. A part de les cordes prenc 4 cintes llargues, 8 cintes exprés, 6 mosquetons de segur, alguns friens, un jocs de bicoins, un jumar i el rapelador. De fet només he posat un empotrador i un friend al segon llarg, la resta de la via ja està prou equipada.
4 hores d'escalada entretinguda i sense un moment de descans. Menys mal que anava sol, sinó m'hagués fotut de fred a les reunions, el que semblava que havia de ser un dia solejat ha esdevingut un dia gris i amb un xic de fred. No hem d'oblidar que encara estem a l'hivern.
Un darrer comentari, la foto no es meva, ja m'hagués agradat tenir un dia com el de la foto.
Resenya dels germans Masó publicada pels amics del Balcó de la Lluna
domingo, 18 de enero de 2009
L'Aranya Griposa con salida por los Gallegos
Esta canal con secciones de escalada mixta al Contrafort de Comalestorres posee una gran variedad de pasajes. Muros y columnas de hielo, goulottes encajonades, campas de nieve, etc.
Todos estos tramos se pueden encontrar en muy diversas condiciones. De hecho si se realiza esta ascensión en más de una ocasión difícilmente coincidiran. Como le sucedió a Jaume Clua, que a pesar de haberla realizado anteriormente la encontró bien distinta.
Nos repartimos los largos equitativamente entre Xavier De Viala, el mencionado Jaume y yo mismo de tal manera que disfrutamos un montón y acabamos satisfechos.
Debo reconocer que esta ascensión me ha traido muy buenos recuerdos de juventud, aunque he substituido gran parte del ímpetu, arrojo y fuerza por experiencia, recursos y técnica para resolver los pasajes complicados que encontramos. Haciendo una mención expresa al material que permite manejarse con un mayor margen de soltura y confianza.
La lástima fué no llevar una cámara fotográfica para plasmar algunos de los momentos vividos, como por ejemplo la puesta de sol pintando de naranja la Punta Alta.
El dia hubiera sido perfecto de no ser por el caótico descenso por el valle posterior que nos obligó a hacer un par de rápeles cortos para salvar algunos pasajes complicados.
Agradecemos en gran manera la paciente espera de Andreu para devolvernos al punto de partida.
Todos estos tramos se pueden encontrar en muy diversas condiciones. De hecho si se realiza esta ascensión en más de una ocasión difícilmente coincidiran. Como le sucedió a Jaume Clua, que a pesar de haberla realizado anteriormente la encontró bien distinta.Nos repartimos los largos equitativamente entre Xavier De Viala, el mencionado Jaume y yo mismo de tal manera que disfrutamos un montón y acabamos satisfechos.
Debo reconocer que esta ascensión me ha traido muy buenos recuerdos de juventud, aunque he substituido gran parte del ímpetu, arrojo y fuerza por experiencia, recursos y técnica para resolver los pasajes complicados que encontramos. Haciendo una mención expresa al material que permite manejarse con un mayor margen de soltura y confianza.
La lástima fué no llevar una cámara fotográfica para plasmar algunos de los momentos vividos, como por ejemplo la puesta de sol pintando de naranja la Punta Alta.
El dia hubiera sido perfecto de no ser por el caótico descenso por el valle posterior que nos obligó a hacer un par de rápeles cortos para salvar algunos pasajes complicados.
Agradecemos en gran manera la paciente espera de Andreu para devolvernos al punto de partida.
sábado, 17 de enero de 2009
Islandis al Contrafort de la Punta Alta
Los días 17 y 18 de enero se ha llevado a cabo en la Vall de Boí el encuentro hivernal del GAME.
Durante el transcurso de dicho evento se ha hecho entrega de los premios FEDME correspondientes al año 2008 y, aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, escalo algo de hielo en este año que tantas oportunidades ofrece.
Partimos con Andreu Montesinos y Alberto Royo, miembros del A.E.Bufalà de Badalona, centro organizador de la reunión, para intentar Antartic, pero ante la gran cantidad de gente que se dirige a ella optamos por ir junto a Javier Ayuso, Carles Gonzales y Xavier De Viala a otra gran clásica del valle: ISLANDIS.
El hielo no está en las mejores condiciones, pues hay inversión térmica y hace poco frío, pero el buen ambiente con los compañeros lo compensa ampliamente. Además rodeado de tanto experto aprovecho para aprender, nunca es tarde para ello.
Gracias a tod@s l@s participantes por el agradable fin de semana vivido.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
