domingo, 6 de diciembre de 2009

Aristóteles a l'Agulla Encantada del Puig Campana

Aprofitant el pont de la Constitució varem anar amb la família a visitar als meus pares a Alacant.
Des que al estiu els vaig dur no els havia tornat a veure. Son tantes les obligacions que ens cerquem que després no tenim temps per a tot.
Ja que era a terres alacantines tan prolífiques en parets i alguns companys també hi eren fent allò que més ens agrada (escalar), vaig trucar-los per intentar compartir unes hores d'activitat.
Dit i fet, el diumenge a primera hora capa Finestrat; paga la pena matinar per a una bona escalada amb amics.
Després de voltar una mica trobo el camp base on ells han passat la nit. El cert que que el creixement urbanístic promocionat la especulació immobiliariaa fet estralls a la zona i poca cosa queda d'aquell tranquil poblet vora el Mediterrani. Malhauradament son els temps que ens a tocat viure i malgrat fem el possible per millorar-los, sempre hi haurà que tingui una visió diferent de la vida i el mon.
Be, centrant el tema en l'escalada, els companys varen decidir anar a pujar una aresta "tranquila". Aristóteles diu la ressenya que em mostren.
Dons apa, som-hi. Aproximació agradable veient com es desperta el dia i sense entretenir-nos gaire cap amunt.
Els llargs es succeeixen sense adonar-nos, ara i adés anem trobant alguna assegurança que marca el camí. Un curt rappel que dona peu retrobar-nos tots junts, fa que les rialles sonin per les parets provocades per comentaris ocurrents. El cas ès que també cal exercitar l'enginy a més del cos.
Quasi be en arribar al cim de l'Agulla es gira vent i el fred ens envolta, i es que no podem oblidar que som a l'hivern. Iniciem el descens sense perdre gaire temps, localitzem els rappels i ben aviat som al camí de retorn. Anem a compartir una cervesa al bar i ens acomiadem fins la propera.