lunes, 13 de abril de 2009

Via Zarahaida a la Paret del Temps

Com a cloenda de l'estada d'escalada artificial del GAME vaig pujar aquesta oblidada via que esta pràcticament equipada. No és una via cabdal, ni un "callo" de via, ni de les millors, ni de les pitjors. Una via i prou; per disfrutar-la amb bona companyia.

Un primer llarg per oblidar dona pas a una roca particular on només cal concentrarse i anar disfrutant de l'escalada, fins arribar als 2 darrers llargs.

Un desplom que hom pot fer en lliure amb un cop de gas i uns bons braços , per continuar per una placa amb molta cura fins la reunió abans del sostre final.


El postre de la via,.... bé volia dir el sostre de la via està equipat, encara que amb algún pas un xic mes llarg que els altres. Al desplom de sortida caldrà col·locar alguna peça, que segons l'habilitat, traça o tècnica seran més o menys.

El final es una sortideta en lliure que sembla més difícil del que és.

A la foto Uri recuperant el darrer llarg.


Concentración de Escalada Artificial del GAME

Como complemento a la realización de ascensiones más o menos difíciles, siempre he dedicado parte de mi tiempo disponible a la formación de nuevas generaciones de escaladores, así como a la difusión de la especialidad de la escalada artificial.

En esta ocasión ha sido la FEDME, a través del Grupo de Alta Montaña Español (GAME), quién ha organizado este evento para promocionar la escalada artificial.
Durante 5 días las paredes cercanas a Vilanova de Meià (Lleida) han sido visitadas por un reducido, pero entusiasta, grupo de escaladores.

Pésimo tiempo meteorológico esta Semana Santa. Cada día llovió, incluso en uno de ellos, granizó durante el regreso tras finalizar la escalada.

A pesar del mal tiempo, cada día se escaló. Es lo bueno que tiene la escalada artificial, que como casi siempre el itinerario discurre por desplomes y techos, apenas le afecta la lluvia.

Escaladores llegados de diversos puntos de la geografía española contrarrestaron las limitaciones impuestas por la lluvia con una gran ilusión y un creciente interés por este tipo de escalada, viviendo con intensidad cada metro de ascensión.

Aparte de los conocimientos también se compartieron múltiples experiencias en un ambiente muy agradable. Muestra de ello fue el reducido número de horas dedicadas al descanso, pues después de cenar las veladas se alargaron con charlas y proyecciones de escalada hasta que el cuerpo decía basta.


El big wall es muy duro!!!!!!!!
Larga vida al artifo!!!!!!!

Salud y Tapia para todos