sábado, 28 de marzo de 2009

Tablas de Gimnasia al Vermell de Xincarró

En aquest recull d'ascensions volia incloure tot un seguit de vies llargues i d'altres itineraris alpins significatius com a reflex de l'activitat portada a terme des què em dedico a pujar muntanyes.
Però, per tal d'aprofitar els dies de mal temps, alguns cops he obert alguns itineraris curts.
Aquest dissabte s'ha donat aquesta mateixa circunstància meteorológica i he anat a repetir una d'aquestes vies d'escola amb orientació sud i bastant protegida de la pluja.
El primer llarg de la via es repeteix bastant, doncs està en una zona d'escalada esportiva i es tracta de una fissura atípica a Montserrat, però, el segon llarg, ja és una altra història. Cal autoprotegir-lo, només hi ha 2 claus i un pont de roca equipat en tot el llarg, i de la dificultat no en parlo, doncs pel fet de ser fisura cadascú pot fer fins on pugui des de C2/V fins a 6c, podeu veure que hi ha un bon ventall d'opcions.
La escalada d'aquest segon llarg prácticament ha estat una reobertura. Els incendis que ha patit la zona han malmés una part de la roca i se'n deprenien costres (ja van fer caure la majoria), d'altra banda hi ha una mica de sorreta que si es repetís més sovint no hi seria.
En resum una matí profitós malgrat la meteo.

Peró el millor de tot va ser la companyia. I és que, després de veure la película "In the wild", comparteixo la conclusió que si no compartim no hi felicitat.

Moltes mercés Antxi.

domingo, 15 de marzo de 2009

Via Inuk a la Agulla Panxarruda

Aquesta agulla de 100 metres del Serrat de les Lluernes ha estat l'objectiu d'una ascensió matinal de diumenge per compartir-la amb amics i coneguts.

Més important que la escalada en sí mateixa ha estat la possibilitat de veure i parlar amb en Pep Capdevila i la colla d'amics i amigues que l'acompanyaven (na Montse, na Angels i en Jordi)

Tots hem gaudit d'un bon matí asolellat de diumenge. És una llàstima que la qualitat de la roca no acompanyi al bon dia. A les vies escollides encara li manquen algunes repeticions per a poder disfrutar més.

Recomano no baixar rappelant per la canal que hi ha entre les dues agulles, doncs hi ha moltes pedres soltes que poden provocar situacions no dessitjades.

Podreu trobar la resenya a la web de El balcó de la lluna

domingo, 8 de marzo de 2009

E.D.E.R. al sector Dret de Can Jorba

Una vía de A3/V al paradís de l'escalada esportiva montserratina.

Varem matinar per a poder acabar la via aviat i tenir temps per anar a Barcelona a un concert.
Com encara som a l'hivern i l'orientació de la pared feia que no ens toques el sol fins ben passat migdia, varem patir força fred a les reunions.

Vaig pujar el primer llarg tranquilament, sense una dificultat excesiva i la roca típica d'una via no gaire repetida.
Peró la tranquilitat es va acabar ben aviat. A mig matí els sorollosos escaladors esportius van dur l'enrrenou de la ciutat a la natura i l'ambient va canviar radicalment.

Les nostres presses per fugir d'aquesta nova situació, que no ens agradava, va provocar que caigues alguna pedra més del compte, amb el conseqüent disgust dels escaladors esportius sense casc que eren a la vora.

Malgrat les diferències de concepció i pràctica, el respecte es va imposar i varem marxar amb el temps just per a gaudir de la música i/o altres activitats, mentre els altres duien la seva música a sobre.

Penso que la natura es mereix una mica més de respecte, peró només es la meva opinió.

Lusilla a la Gorra Marinera

Montserrat és una escola d'escalada en roca molt complerta. Hi ha tota mena d'itineraris. Des de llargs itineraris clàsics fins a curts trams d'escalada esportiva. Des de explosius blocs on no és necessaria la corda fins a complexos itineraris on cal vivaquejar en pared.

Personalment, com mai m'ha agradat "estar a la moda", ni seguir les directrius d'altres sense una justificació clara, fora de la que ho fa tothom, trio les vies a escalar no per la quantitat d'ascensions que tenen, ni pel seu equipament.

Ves per on avui, en "Pelut" m'ha deixat triar via i l'he dit: "Anem a fer la Lusilla del Gorro Mariner, és una via d'artifo clàsica"

Atenció a tots, clàsica no vol dir concurreguda com la Punsola-Reniu al Cavall Bernat.
És clàsica, doncs es va obrir l'any 1965 i al seu temps va ser una fita força important. Avui en dia encara conserva bastant del seu esperit inicial. Ningú no ha pensat en reequipar-la, ni canviar-li aquests records de la primera ascensió.


A tots els que vulgueu repetir-la aconsellar-vos que porteu bastant material, recursos adicionals i un bon nivell tècnic per superar les dificultats.
Les trovareu segur!!
D'entrada en "Pelut" es va quedar amb un burí a la ma, així que va haver de posar un plom per superar el pas (el varem deixar).

Us recomano aquesta via, tothom que l'ha fet no l'oblida (jo la vaig recordar ràpidament). Podreu passar un dia entretingut i no oblideu el grau en lliure, és exposat per tant heu d'anar sobrats.

Apa a gaudir-ne!!