domingo, 6 de diciembre de 2009

Aristóteles a l'Agulla Encantada del Puig Campana

Aprofitant el pont de la Constitució varem anar amb la família a visitar als meus pares a Alacant.
Des que al estiu els vaig dur no els havia tornat a veure. Son tantes les obligacions que ens cerquem que després no tenim temps per a tot.
Ja que era a terres alacantines tan prolífiques en parets i alguns companys també hi eren fent allò que més ens agrada (escalar), vaig trucar-los per intentar compartir unes hores d'activitat.
Dit i fet, el diumenge a primera hora capa Finestrat; paga la pena matinar per a una bona escalada amb amics.
Després de voltar una mica trobo el camp base on ells han passat la nit. El cert que que el creixement urbanístic promocionat la especulació immobiliariaa fet estralls a la zona i poca cosa queda d'aquell tranquil poblet vora el Mediterrani. Malhauradament son els temps que ens a tocat viure i malgrat fem el possible per millorar-los, sempre hi haurà que tingui una visió diferent de la vida i el mon.
Be, centrant el tema en l'escalada, els companys varen decidir anar a pujar una aresta "tranquila". Aristóteles diu la ressenya que em mostren.
Dons apa, som-hi. Aproximació agradable veient com es desperta el dia i sense entretenir-nos gaire cap amunt.
Els llargs es succeeixen sense adonar-nos, ara i adés anem trobant alguna assegurança que marca el camí. Un curt rappel que dona peu retrobar-nos tots junts, fa que les rialles sonin per les parets provocades per comentaris ocurrents. El cas ès que també cal exercitar l'enginy a més del cos.
Quasi be en arribar al cim de l'Agulla es gira vent i el fred ens envolta, i es que no podem oblidar que som a l'hivern. Iniciem el descens sense perdre gaire temps, localitzem els rappels i ben aviat som al camí de retorn. Anem a compartir una cervesa al bar i ens acomiadem fins la propera.

miércoles, 22 de julio de 2009

Miquel-Abellán al Pilar del segre

Breve comentario a una breve ascensión, aunque no por ello menos intensa y reconfortante que el resto.

Después de la apertura realizada en la Vall de Canelles llegamos a Vilanova de Meià.
Debo regresar pronto ya que he recibido el aviso de que, miércoles por la tarde, van a ingresar a mi padre por un problema circulatório en las piernas.

Como en el Pilar del Segre no da el sol hasta mediodia decidimos que al día siguiente, Úrsula y yo, iremos a la via Miquel-Abellan y aprovechar al máximo el tiempo disponible.


La elección es muy apropiada y Úrsula disfruta enormemente con cada paso, descubriendo que y como ponerlo para progresar, consolidando la técnica y la mecánica a medida que se aleja del suelo. Por mi parte la alegria por los descubrimientos ajenos y la satisfacción por poder colaborar en el aprendizaje me recompensan tanto como si fuera yo mismo quien estuviera colgando de los estribos como cabeza de la cordada.

Finalmente, tras concluir la tarea autoimpuesta, recogemos los múltiples y abundantes bártulos que se acostumbran a utilizar en este tipo de escalada y regresamos bajo un tórrido cielo.

A pesar de todos los inconvenientes, el cansancio y demás objeciones una sonrisa se dibuja en nuestros rostros y cruzamos más de una mirada de complicidad...... ¿será por eso que nunca abandonamos esta actividad aunque tantos esfuerzos nos cuesta seguir en ella?

lunes, 20 de julio de 2009

Excursió Vertical a la Vall de Canelles


Després de diversos intents frustrats d'escalar la cara NO de Roca Narieda podent gaudir de l'ombra en aquests calorosos dies, canviem l'objectiu i marxem cap a la propera Vall de Canelles on es poden trobar parets encara verges.

Donada la climatologia de força sol i calor, i tenint en compte l'orientació SE d'aquesta vessant, a l'estiu no cal matinar per anar-hi, ans al contrari, es millor començar la via després del migdia, encara que hi hagi el risc de baixar de nit.

La major part de les reunions d'aquest itinerari son en arbres que proporcionen una refrescant ombreta. Especial esment a la quarta reunió on paga la pena fer un repòs a mig camí i recuperar forces, que ja ens caldran.

Tot el diedre el varem pujar a l'ombra, i menys mal, doncs el varem suar de valent. Tot i que l'itinerari no va ben be pel fil del diedre, sinó principalment per la seva paret dreta.

En general la roca es esplèndida. Cal fer esment d'un tram del sisé llarg on es puja per un esperonet de roca tipus toba (butter butterr) que cal tractar amb cura i sense possibilitat de protecció per les seves característiques.

El descens es fa per la carena que hi ha immediatament a la dreta. A nosaltres s'ens va fer de nit a l'alçada de la tercera reunió i varem arribar a la segona desgrimpant. Des d'allí un rappel de 60 mena fins al diedre ajagut del costat de l'inici de la via. Una mica més de desgrimpada i arribarem a la tartera on es retroba el camí d'accés.

NO s'ha utilitzat cap expansió en la seva ascensió. NO és una via EQUIPADA. Només em deixat 2 pitons (1 d'ells que s'agrairà molt) i un pont de roca com a evidència de la nostra ascensió. Cal treballar-la. NO l'hem obert amb la idea de que sigui molt repetida, de fet no ens importa si es repeteix o no.
Nosaltres ja ens ho em passat molt be i em gaudit d'una escalada que ens a retornat el nostre esforç amb una gran satisfacció personal.

Un immens agraïment a na Úrsula Balduzzi, doncs sense ella aquesta via no hagués estat possible tal i com és.

domingo, 12 de julio de 2009

Via del Carles a la Gorra Frígia

Fa molts anys vaig pujar la gorra Frígia per la via Haus-Estrems (molt bons itineraris tots els que porten aquesta signatura). Després d'aquella ascensió recordo una sensació de satisfacció molt gran.
Un dia intens, sortint de Barcelona amb les primeres hores del dia, en tren, i tornant a darrera hora del vespre.

L'actual ascensió de la via del Carles no té res a veure. Moltes expansions, pintades de verd per distingir-les de moltes altres. No entraré en detalls del que penso de la quantitat d'expansions que s'utilitzen actualment, qui em coneix ja ho sap.
Un altre aspecte que em va sobtar molt és el fet de poder pujar tot aquest mur amb només tres llargs. Del temps emprat no val la pena dir res.

Però del que si vull fer esment és del grau de compenetració amb en Pere Giró. No he escalat gaires vegades amb ell, la darrera fa 4 anys. Felicitats Pere, potser no ets un gran escalador, però ets un dels millors companys d'escalada.

Fins la propera.

Salut i molta tàpia

Via Apia a la Magdalena inf.

A punt de començar un concert de jazz i sense tenir-ho previst en sorgeix la possibilitat d'escalar l'endemà. Truco abans no sigui massa tard a en Pere Giró i en comenta que anirà amb en Pep Casanelles i un conegut seu dels EEUU a fer alguna vieta fàcil per gorros.
Fet, ja m'està be. Ara i adés també és convenient gaudir de l'escalada.

L'hora de la trobada no és cap deshora (a les 8), he hagut de matinar més per dur a la meva filla a la feina.

Duia una mica de tot, que s'ha quedat al cotxe i a la motxilla només hi portem la corda i cintes, no se la de temps que no ho feia!!

La via triada per en Pere es la via Àpia a la Magdalena inferior.
No arriba al cinquè grau (V), amb tot als passatges més verticals hi deixo cintes llargues per ajudar a la progressió dels companys. Pot semblar estrany, però tot te la seva explicació. El company americà d'en Pep fa quasi be 5 anys que no escala i és a tocar dels 60 anys.
De fet entre tots 4 sumem 220 anys.

Les boires característiques de Montserrat amb una suau brisa que les mou ens lliurem d'un dia torrador.

Bon ambient amb una mica de pràctica d'idiomes

domingo, 5 de julio de 2009

El camí del Tei-Chi al Turbon

Después de muchas horas de trabajo, distribuidas en varias jornadas desde finales de agosto del año pasado, finalizamos este proyecto iniciado por un fanático de la zona, Xavi Teixidor, el Teixi para los amigos.

Todo comenzó tras finalizar una vía con Albert Salvador en Ordesa; viendo que la previsión del tiempo para el día siguiente no era muy buena, Albert me propuso colaborar en un nuevo itinerario iniciado hace tiempo con el Teixi en el Turbón. Evidentemente accedí, lo de abrir vía es algo que siempre me ha gustado.

Al principio, el trazado era un tanto extraño, con muchos puentes de roca (típico de Teixi para ahorrar expansiones), empalmando con un largo con bastantes expansiones abierto por Paulo Roxo, gran alpinista portugués (buena suerte con los G's amigo), y finalizado en una reunión con más puentes de roca.
A partir de aquí los puentes de roca no abundan tanto y la máquina taladradora de Albert entra en acción.
Vamos zigzagueando, trazando el itinerario evitando los desplomes para poder subir en libre; aún así, la verticalidad de la roca nos hace tener que echar mano de muchos recursos, sobretodo gancheos, y en más de una ocasión aventurarnos hacia lo desconocido.

Albert controla más grado que yo y los largos que abre quedan más y mejor equipados ya desde el principio. Cuando me toca abrir a mi, las cosas son bien diferentes. Como tengo que subir en artificial por tramos que se que se puede pasar en libre intento subir sin colocar más expansiones de las estrictamente necesarias. A pesar de ello Albert ya se encarga de incorporar las expansiones adecuadas para que la seguridad no sea un problema.

El resultado es una vía BONITA, BONITA por un espolón muy estético y de mucho nivel (6c obligatorio), hay que controlar el 7b para disfrutarla. Creo que bien asegurada, aunque hay opiniones para todos los gustos y con una roca excelente (salvedad puntual incluida). Tal y como he comentado anteriormente el itinerario no es directo y hay muchas travesias, la mayor parte de ellas muy fotogénicas dada la verticalidad de la zona.

Solo me queda agradecer la confianza de Albert al haberme incluido en este proyecto y la paciencia de mi familia al soportar tardanzas excesivas en los regresos tras aprovechar hasta el ultimo rayo de luz para abrir.

sábado, 20 de junio de 2009

Espíritu del Bosque al Pilar de Ansó

Lo que en un principio iba a ser una escalada tranquila en un entorno pirenaico acabó siendo una colectiva con un montón de amigos y conocidos.
Annalisa seleccionó algunos croquis de las vías asequibles del valle de Ansó y decidimos ir a El espíritu del bosque al Pilar de Ansó tras recibir algunas indicaciones de una pareja vasca con la cual coincidimos a primera hora de la mañana.


Recientemente un amigo francés me preguntó por la diferencia entre una vía buena y una vía bonita. Pues bien, el espíritu del bosque es un buen ejemplo para esta cuestión.

Es una vía BONITA por el lugar, la pared por donde discurre, la aproximación y el descenso, pero NO es una BUENA vía por su equipamiento.

Imagino que el objetivo, al equipar esta vía, era convertirla en una vía clásica que tuviera muchas repeticiones (Pido disculpas si me equivoco).

El equipamiento de este itinerario no está a la altura de la belleza del entorno. Cierto es que con menos expansiones sería más exigente y menos repetida, pero la facilidad con la que se taladra la roca aleja a esta ruta de una ética más respetuosa con el medio natural.

Reconozco que en algunos pasos me he aprovechado de la profusión de puntos de seguro y que he utilizado otros para progresar; pero también debo decir que si hubiera tenido que colocar yo mismo algunos seguros móviles (aliens, empotradores, etc.) la satisfacción al finalizar la ascensión hubiera sido mayor.
Claro está que en ese supuesto, teniendo que llevar más material y autoprotegiéndose, la dificultad obligatoria del itinerario se incrementaría algo y el abanico de gente dispuesta a repetirla se reduciría en gran medida.

Es evidente la diferencia entre una ruta asequible para el consumo de gran cantidad de escaladores y un trazado exigente con la satisfacción como recompensa por el esfuerzo realizado. Cada cual que metite sobre sus preferéncias.

Hace muchos años abrí un itinerario en solitario y sin expansión alguna, posteriormente fue machacado sin piedad por la sociedad de consumo en forma de vía ferrata. No me importa la notoriedad, pues en su día me lo pasé muy bien, sino las formas poco respetuosas con el prójimo y con el medio natural.

Finalmente destacar que existe una vía del año 1988 en la pared de Patriarcas de Montserrat cuyo nombre ilustra muy adecuadamente este caso. Se trata del "Eterno romanticismo de un alpinista o como evoluciona el hombre con el paso del tiempo"

Aunque algunos puedan pensar que es un "callo" de vía, pocos la han repetido para hablar con conocimiento de causa; y hay que precisar que la evolución no siempre lleva asociada la mejora en el mismo sentido.

Mientras unos buscan la comodidad y la satisfacción personal, sin tener en cuenta la sostenibilidad de la escalada a lo largo del tiempo; otros piensan en preservar para próximas generaciones, no solo retos y paredes disponibles, sino también valores éticos.

sábado, 30 de mayo de 2009

Absurdistan al Peladet

El nom d'aquesta nova via fa referència a un hipotètic país on es prohibeix escalar però que permet destrossar la natura per diners, un país que sacrifica el nostre col·lectiu a les exigències d'una ecologia de cara a la galeria on la majoria fa el políticament correcte marginant les minories, sobre tot aquelles que no tenen un pes econòmic rellevant.

Aquesta via no és el millor exemple d'una actuació ecològica i respectuosa amb el medi ambient, però de la mateixa manera que hi ha molts metres quadrats de xarxa metàl·lica al peu de la paret per prevenir la caiguda de pedres a la carretera; el prioritzar la seguretat de les persones també ens ha dut a netejar part del recorregut fent caure algunes pedres inestables i a instal·lar prous punts de seguretat.

Amb tot, caldrà fixar la mirada per trobar el recorregut, no ès un camí assegurat, ni un joc de l'oca de xapa a xapa. Cal dur estris per autoassegurar-se i tenir un xic de traça en la seva col·locació.
Apa, aneu a fruir tant d'aquesta via, com de la veïna l'Avi de la Mel.

sábado, 2 de mayo de 2009

Lolita, la Mimosa, a la Roca Alta

Després de la festa sorpresa multitudinària per celebrar el 40é aniversari d'en Albert Salvador, que millor que fer una via plegats?

Així doncs, un cop llevats i amb la consciencia ben centrada decidim anar a escalar, encara que l'esmorzar/dinar, les salutacions i abraçades, la tria d'objectiu i material retarden la sortida fins ben passat el migdia.

De fet, en pujar al peu la Roca Alta, ens creuem amb altres companys que ja baixen de fer la seva ascensió. Es una situació ben estranya, doncs habitualment, tant en Albert con jo mateix, sempre matinem, però la festeta de la nit anterior es fa notar i anem suant d'allò més; sort del airet fresc que bufa.

Finalment triem Lolita, la Mimosa, i amb joc de tascons i un bon grapat d'empotradors mecànics (aliens i camalots principalment) comencem la via.

En Albert fa els dos primers llargs en un sol i em deixa la següent fissureta per mi. A1 quan es va obrir. Ara està desequipada i com no portem pitons i jo no tinc el grau per fer-la en lliure, trec els estreps i començo a posar tota mena d'estris per a poder arribar al tac de fusta que indica que cal guardar els estreps i pujar en lliure fins la reunió.

Llarg de corda curt però per gaudir-hi, per mi C2/V-, per en Albert 6c amb un parell de llançaments.

La continuació es una varietat de passatges molt diversa (díedre, placa, desploms, ....) encara que ja no ho passo gaire bé, doncs en deixar-nos de tocar el sol i l'aire fresquet que abans s'agraïa ara passa a refredar-me en excés mentre soc a la reunió; de tal manera que quan em toca pujar tot just noto la roca amb els dits. Amb tot, faig molt de lliure, doncs cal anar desequipant les assegurances col·locades per Albert i només reposo en algún punt per tal d'activar la circulació sanguínia de les mans.

El millor premi en arribar al cim es el somriure d'en Albert i una mica de sol.

Donat que en Albert es coneix aquesta paret com casa seva, arribem al peu de via en tan sols 2 rappels de 60.

Felicitats Albert!!! i que no et manqui mai l'il·lusió.

lunes, 13 de abril de 2009

Via Zarahaida a la Paret del Temps

Com a cloenda de l'estada d'escalada artificial del GAME vaig pujar aquesta oblidada via que esta pràcticament equipada. No és una via cabdal, ni un "callo" de via, ni de les millors, ni de les pitjors. Una via i prou; per disfrutar-la amb bona companyia.

Un primer llarg per oblidar dona pas a una roca particular on només cal concentrarse i anar disfrutant de l'escalada, fins arribar als 2 darrers llargs.

Un desplom que hom pot fer en lliure amb un cop de gas i uns bons braços , per continuar per una placa amb molta cura fins la reunió abans del sostre final.


El postre de la via,.... bé volia dir el sostre de la via està equipat, encara que amb algún pas un xic mes llarg que els altres. Al desplom de sortida caldrà col·locar alguna peça, que segons l'habilitat, traça o tècnica seran més o menys.

El final es una sortideta en lliure que sembla més difícil del que és.

A la foto Uri recuperant el darrer llarg.


Concentración de Escalada Artificial del GAME

Como complemento a la realización de ascensiones más o menos difíciles, siempre he dedicado parte de mi tiempo disponible a la formación de nuevas generaciones de escaladores, así como a la difusión de la especialidad de la escalada artificial.

En esta ocasión ha sido la FEDME, a través del Grupo de Alta Montaña Español (GAME), quién ha organizado este evento para promocionar la escalada artificial.
Durante 5 días las paredes cercanas a Vilanova de Meià (Lleida) han sido visitadas por un reducido, pero entusiasta, grupo de escaladores.

Pésimo tiempo meteorológico esta Semana Santa. Cada día llovió, incluso en uno de ellos, granizó durante el regreso tras finalizar la escalada.

A pesar del mal tiempo, cada día se escaló. Es lo bueno que tiene la escalada artificial, que como casi siempre el itinerario discurre por desplomes y techos, apenas le afecta la lluvia.

Escaladores llegados de diversos puntos de la geografía española contrarrestaron las limitaciones impuestas por la lluvia con una gran ilusión y un creciente interés por este tipo de escalada, viviendo con intensidad cada metro de ascensión.

Aparte de los conocimientos también se compartieron múltiples experiencias en un ambiente muy agradable. Muestra de ello fue el reducido número de horas dedicadas al descanso, pues después de cenar las veladas se alargaron con charlas y proyecciones de escalada hasta que el cuerpo decía basta.


El big wall es muy duro!!!!!!!!
Larga vida al artifo!!!!!!!

Salud y Tapia para todos

sábado, 28 de marzo de 2009

Tablas de Gimnasia al Vermell de Xincarró

En aquest recull d'ascensions volia incloure tot un seguit de vies llargues i d'altres itineraris alpins significatius com a reflex de l'activitat portada a terme des què em dedico a pujar muntanyes.
Però, per tal d'aprofitar els dies de mal temps, alguns cops he obert alguns itineraris curts.
Aquest dissabte s'ha donat aquesta mateixa circunstància meteorológica i he anat a repetir una d'aquestes vies d'escola amb orientació sud i bastant protegida de la pluja.
El primer llarg de la via es repeteix bastant, doncs està en una zona d'escalada esportiva i es tracta de una fissura atípica a Montserrat, però, el segon llarg, ja és una altra història. Cal autoprotegir-lo, només hi ha 2 claus i un pont de roca equipat en tot el llarg, i de la dificultat no en parlo, doncs pel fet de ser fisura cadascú pot fer fins on pugui des de C2/V fins a 6c, podeu veure que hi ha un bon ventall d'opcions.
La escalada d'aquest segon llarg prácticament ha estat una reobertura. Els incendis que ha patit la zona han malmés una part de la roca i se'n deprenien costres (ja van fer caure la majoria), d'altra banda hi ha una mica de sorreta que si es repetís més sovint no hi seria.
En resum una matí profitós malgrat la meteo.

Peró el millor de tot va ser la companyia. I és que, després de veure la película "In the wild", comparteixo la conclusió que si no compartim no hi felicitat.

Moltes mercés Antxi.

domingo, 15 de marzo de 2009

Via Inuk a la Agulla Panxarruda

Aquesta agulla de 100 metres del Serrat de les Lluernes ha estat l'objectiu d'una ascensió matinal de diumenge per compartir-la amb amics i coneguts.

Més important que la escalada en sí mateixa ha estat la possibilitat de veure i parlar amb en Pep Capdevila i la colla d'amics i amigues que l'acompanyaven (na Montse, na Angels i en Jordi)

Tots hem gaudit d'un bon matí asolellat de diumenge. És una llàstima que la qualitat de la roca no acompanyi al bon dia. A les vies escollides encara li manquen algunes repeticions per a poder disfrutar més.

Recomano no baixar rappelant per la canal que hi ha entre les dues agulles, doncs hi ha moltes pedres soltes que poden provocar situacions no dessitjades.

Podreu trobar la resenya a la web de El balcó de la lluna

domingo, 8 de marzo de 2009

E.D.E.R. al sector Dret de Can Jorba

Una vía de A3/V al paradís de l'escalada esportiva montserratina.

Varem matinar per a poder acabar la via aviat i tenir temps per anar a Barcelona a un concert.
Com encara som a l'hivern i l'orientació de la pared feia que no ens toques el sol fins ben passat migdia, varem patir força fred a les reunions.

Vaig pujar el primer llarg tranquilament, sense una dificultat excesiva i la roca típica d'una via no gaire repetida.
Peró la tranquilitat es va acabar ben aviat. A mig matí els sorollosos escaladors esportius van dur l'enrrenou de la ciutat a la natura i l'ambient va canviar radicalment.

Les nostres presses per fugir d'aquesta nova situació, que no ens agradava, va provocar que caigues alguna pedra més del compte, amb el conseqüent disgust dels escaladors esportius sense casc que eren a la vora.

Malgrat les diferències de concepció i pràctica, el respecte es va imposar i varem marxar amb el temps just per a gaudir de la música i/o altres activitats, mentre els altres duien la seva música a sobre.

Penso que la natura es mereix una mica més de respecte, peró només es la meva opinió.

Lusilla a la Gorra Marinera

Montserrat és una escola d'escalada en roca molt complerta. Hi ha tota mena d'itineraris. Des de llargs itineraris clàsics fins a curts trams d'escalada esportiva. Des de explosius blocs on no és necessaria la corda fins a complexos itineraris on cal vivaquejar en pared.

Personalment, com mai m'ha agradat "estar a la moda", ni seguir les directrius d'altres sense una justificació clara, fora de la que ho fa tothom, trio les vies a escalar no per la quantitat d'ascensions que tenen, ni pel seu equipament.

Ves per on avui, en "Pelut" m'ha deixat triar via i l'he dit: "Anem a fer la Lusilla del Gorro Mariner, és una via d'artifo clàsica"

Atenció a tots, clàsica no vol dir concurreguda com la Punsola-Reniu al Cavall Bernat.
És clàsica, doncs es va obrir l'any 1965 i al seu temps va ser una fita força important. Avui en dia encara conserva bastant del seu esperit inicial. Ningú no ha pensat en reequipar-la, ni canviar-li aquests records de la primera ascensió.


A tots els que vulgueu repetir-la aconsellar-vos que porteu bastant material, recursos adicionals i un bon nivell tècnic per superar les dificultats.
Les trovareu segur!!
D'entrada en "Pelut" es va quedar amb un burí a la ma, així que va haver de posar un plom per superar el pas (el varem deixar).

Us recomano aquesta via, tothom que l'ha fet no l'oblida (jo la vaig recordar ràpidament). Podreu passar un dia entretingut i no oblideu el grau en lliure, és exposat per tant heu d'anar sobrats.

Apa a gaudir-ne!!

sábado, 28 de febrero de 2009

Alta Fidelitat al Serrat dels Monjos de Montserrat

Avui es el darrer dia que és permès escalar en aquesta paret montserratina per qüestions de respecte a la natura; per tant, aprofito la possibilitat de sortir pel matí a escalar i encara que no hagi trobat a ningú per anar-hi, vaig sol.
De fet l'escalada en solitari no es quelcom estrany a la meva activitat, he fet forces vies en solitari, encara que potser no tantes com d'altres.
Donat que no disposo de tot el dia, he escollit aquesta via de 4 llargs dels germans Masó que, sense ser cap meravella, està molt ben trobada pel pany de paret que puja.


Sempre fa gracia estrenar corda i com a la baixada cal un rappel, agafo dues cordes. A part de les cordes prenc 4 cintes llargues, 8 cintes exprés, 6 mosquetons de segur, alguns friens, un jocs de bicoins, un jumar i el rapelador. De fet només he posat un empotrador i un friend al segon llarg, la resta de la via ja està prou equipada.

4 hores d'escalada entretinguda i sense un moment de descans. Menys mal que anava sol, sinó m'hagués fotut de fred a les reunions, el que semblava que havia de ser un dia solejat ha esdevingut un dia gris i amb un xic de fred. No hem d'oblidar que encara estem a l'hivern.

Un darrer comentari, la foto no es meva, ja m'hagués agradat tenir un dia com el de la foto.
Resenya dels germans Masó publicada pels amics del Balcó de la Lluna

domingo, 18 de enero de 2009

L'Aranya Griposa con salida por los Gallegos

Esta canal con secciones de escalada mixta al Contrafort de Comalestorres posee una gran variedad de pasajes. Muros y columnas de hielo, goulottes encajonades, campas de nieve, etc.
Todos estos tramos se pueden encontrar en muy diversas condiciones. De hecho si se realiza esta ascensión en más de una ocasión difícilmente coincidiran. Como le sucedió a Jaume Clua, que a pesar de haberla realizado anteriormente la encontró bien distinta.
Nos repartimos los largos equitativamente entre Xavier De Viala, el mencionado Jaume y yo mismo de tal manera que disfrutamos un montón y acabamos satisfechos.

Debo reconocer que esta ascensión me ha traido muy buenos recuerdos de juventud, aunque he substituido gran parte del ímpetu, arrojo y fuerza por experiencia, recursos y técnica para resolver los pasajes complicados que encontramos. Haciendo una mención expresa al material que permite manejarse con un mayor margen de soltura y confianza.

La lástima fué no llevar una cámara fotográfica para plasmar algunos de los momentos vividos, como por ejemplo la puesta de sol pintando de naranja la Punta Alta.

El dia hubiera sido perfecto de no ser por el caótico descenso por el valle posterior que nos obligó a hacer un par de rápeles cortos para salvar algunos pasajes complicados.
Agradecemos en gran manera la paciente espera de Andreu para devolvernos al punto de partida.

sábado, 17 de enero de 2009

Islandis al Contrafort de la Punta Alta


Los días 17 y 18 de enero se ha llevado a cabo en la Vall de Boí el encuentro hivernal del GAME.
Durante el transcurso de dicho evento se ha hecho entrega de los premios FEDME correspondientes al año 2008 y, aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, escalo algo de hielo en este año que tantas oportunidades ofrece.

Partimos con Andreu Montesinos y Alberto Royo, miembros del A.E.Bufalà de Badalona, centro organizador de la reunión, para intentar Antartic, pero ante la gran cantidad de gente que se dirige a ella optamos por ir junto a Javier Ayuso, Carles Gonzales y Xavier De Viala a otra gran clásica del valle: ISLANDIS.

El hielo no está en las mejores condiciones, pues hay inversión térmica y hace poco frío, pero el buen ambiente con los compañeros lo compensa ampliamente. Además rodeado de tanto experto aprovecho para aprender, nunca es tarde para ello.

Gracias a tod@s l@s participantes por el agradable fin de semana vivido.