Aresta Forbes als 3 Consellers

Tres mestres i alumnes alhora, cadascuna amb les seves particularitats i especialitzada en un o altre tema, varen ser les companyes d'aquesta ascensió.

Amb na Rakel, na Lu i na Antxi, bloguers habituals, vaig poder reviure moments quasi oblidats. Moltes mercès a totes, pel abans i el després de l'activitat, doncs no tot es escalada, ni cal tenir un material tècnic per pujar i no tothom sap trovar estels fugissers, ni riure fins a fer mal la mandíbula

Les següents reflexions son fruit de l'activitat compartida i la seva agradable companyia, per tant ens pertanyen a tots per igual.

No cal, de debò, no cal que pensem en grans ascensions, ni que parlem de graus de dificultat, ni tan sols que somniem amb objectius encisadors.

Potser es millor esdevenir modestos; no deixar-nos enganyar pels grans absoluts, ni per les aspiracions de la majoria, generalitzades per a tothom. La major part de les vegades, si ho pensem fredament, no coincideixen amb pròpia manera de fer i entendre l'activitat.

Fixem-nos en la preocupació compartida per la possible tempesta mentre fem l'aproximació; en aquella mirada de complicitat en analitzar el rocam del següent llarg des de la reunió; en la fugissera abraçada del cim amb la vista perduda a l'horitzó; ....

Si ho pensem amb honestedat son les paraules amb majúscules les que ens mouen a fer les activitats, però veritablement gaudim de les paraules minúscules. Aquelles que amb molta cura compartim amb el company de cordada per no trencar l'encís i perquè no hi tenim altre remei, doncs ens vessen del nostre interior.

Son els petits detalls els que ens fan tornar dia rere dia a jugar-nos la resta de coses de la nostra existència. Cal, però haver-ho compartit algun cop, per a poder entendre-ho.

Com aquestes paraules, que no seran enteses, ni tindran cap mena de sentit per a qui no hagi viscut el seu propi límit, fixant-se en la futilitat de tot plegat i ho hagi compartit de franc.