Café, copa y puro a la Cara Sud de Roca Narieda

Sentiments contradictoris.

Amb aquestes dues paraules vull resumir el viscut un mati de diumenge.
Les previsions meteorològiques preveien un fred intens, però la orientació de la vall ens va resguardar del vent del nord i la exposició sud de la paret por on va la via ens va permetre gaudir del sol i una temperatura força agradable.

Aquest itinerari, des de el punt de vista de la seguretat, está molt bé. Hi han moltes assegurances i amplies possibilitat de posar-ne més. Potser algú argumentarà que les cintes dels ponts de roca es poden fer malbé amb el temps, però la majoria d'elles son fàcilment substituïbles, doncs la seva ubicació permet poder aturar-se per canviar-la.
La dificultat dels passatges no es extrema, tenint en compte la actual escala de graduació.
Tal i com va comentar en Marcel Millet, amb qui varem coincidir repetint la via, es una via per a poder fer-la quan siguem grans.

Però,.... (aquí comencen els sentiments contradictoris)

L'escalada es una activitat que es desenvolupa enmig de la natura, i si no volem que es malmeti massa cal respectar-la.
Un itinerari com aquest té tots els números per esdevenir el que s'anomena una via clàssica amb nombroses repeticions.
No dona gaire bona impressió, des de aquesta vessant, veure alguns punts amb la roca picada, troncs serrats i altres modificacions de l'entorn per tal de oferir un itinerari més net i segur.

Cadascú es lliure de pensar i opinar el que desitgi.
Primer cal informar-se i després, amb el coneixement de causa adient, valorant els pros i els contres es poden prendre les decisions que es creguin millors.

La meva opinió, despres de fer-la, es no recomanar-la per l'incidència que suposa en l'estat salvatge de la natura. S'ha modificat molt l'entorn i si aquest itinerari es repeteix molt cada cop anirà a pitjor.

No siguem tant egoistes; pensem en la natura i les properes generacions d'escaladors.

No voldria tancar aquesta entrada sense desitjar una curta i satisfactòria resolució de la lesió del genoll per a en Joan Samsó, company de corda en aquesta i d'altres ascensions. En Joan es un dels grans alpinistes i escaladors, que fan una activitat remarcable, però la seva humilitat el fa pasar anònimament per aquest mon. Defuig el protagonisme, malgrat tenir una personalitat ben formada fruit d'haver acumulat molts metres a la seva motxilla per tota mena de terrenys i condicions.