Varem matinar per a poder acabar la via aviat i tenir temps per anar a Barcelona a un concert.
Com encara som a l'hivern i l'orientació de la pared feia que no ens toques el sol fins ben passat migdia, varem patir força fred a les reunions.
Vaig pujar el primer llarg tranquilament, sense una dificultat excesiva i la roca típica d'una via no gaire repetida. Peró la tranquilitat es va acabar ben aviat. A mig matí els sorollosos escaladors esportius van dur l'enrrenou de la ciutat a la natura i l'ambient va canviar radicalment.
Les nostres presses per fugir d'aquesta nova situació, que no ens agradava, va provocar que caigues alguna pedra més del compte, amb el conseqüent disgust dels escaladors esportius sense casc que eren a la vora.
Malgrat les diferències de concepció i pràctica, el respecte es va imposar i varem marxar amb el temps just per a gaudir de la música i/o altres activitats, mentre els altres duien la seva música a sobre.
Penso que la natura es mereix una mica més de respecte, peró només es la meva opinió.
2 comentarios:
Escalada esportiva no té per què ser sinònim de soroll i poc respecte per la natura, pèrò malauradament, molts dels esportius surten dels rocòdroms sense els valors del mon excursionista que nosaltres hem conegut i passa això! però la culpa no és de l'escalada esportiva, és dels maleducats, i d'aquests n'hi ha també fent paret.
Estic d'acord amb tu Jaume.
He fet alguna cosa d'esportiva a llocs on la gent era respectuosa amb la natura, peró, malhauradament, no és el cas de Can Jorba.
Publicar un comentario