Absurdistan al Peladet

El nom d'aquesta nova via fa referència a un hipotètic país on es prohibeix escalar però que permet destrossar la natura per diners, un país que sacrifica el nostre col·lectiu a les exigències d'una ecologia de cara a la galeria on la majoria fa el políticament correcte marginant les minories, sobre tot aquelles que no tenen un pes econòmic rellevant.

Aquesta via no és el millor exemple d'una actuació ecològica i respectuosa amb el medi ambient, però de la mateixa manera que hi ha molts metres quadrats de xarxa metàl·lica al peu de la paret per prevenir la caiguda de pedres a la carretera; el prioritzar la seguretat de les persones també ens ha dut a netejar part del recorregut fent caure algunes pedres inestables i a instal·lar prous punts de seguretat.

Amb tot, caldrà fixar la mirada per trobar el recorregut, no ès un camí assegurat, ni un joc de l'oca de xapa a xapa. Cal dur estris per autoassegurar-se i tenir un xic de traça en la seva col·locació.

Apa, aneu a fruir tant d'aquesta via, com de la veïna l'Avi de la Mel.

Lolita, la Mimosa, a la Roca Alta

Després de la festa sorpresa multitudinària per celebrar el 40é aniversari d'en Albert Salvador, que millor que fer una via plegats?

Així doncs, un cop llevats i amb la consciencia ben centrada decidim anar a escalar, encara que l'esmorzar/dinar, les salutacions i abraçades, la tria d'objectiu i material retarden la sortida fins ben passat el migdia.

De fet, en pujar al peu la Roca Alta, ens creuem amb altres companys que ja baixen de fer la seva ascensió. Es una situació ben estranya, doncs habitualment, tant en Albert con jo mateix, sempre matinem, però la festeta de la nit anterior es fa notar i anem suant d'allò més; sort del airet fresc que bufa.

Finalment triem Lolita, la Mimosa, i amb joc de tascons i un bon grapat d'empotradors mecànics (aliens i camalots principalment) comencem la via.

En Albert fa els dos primers llargs en un sol i em deixa la següent fissureta per mi. A1 quan es va obrir. Ara està desequipada i com no portem pitons i jo no tinc el grau per fer-la en lliure, trec els estreps i començo a posar tota mena d'estris per a poder arribar al tac de fusta que indica que cal guardar els estreps i pujar en lliure fins la reunió.

Llarg de corda curt però per gaudir-hi, per mi C2/V-, per en Albert 6c amb un parell de llançaments.

La continuació es una varietat de passatges molt diversa (díedre, placa, desploms, ....) encara que ja no ho passo gaire bé, doncs en deixar-nos de tocar el sol i l'aire fresquet que abans s'agraïa ara passa a refredar-me en excés mentre soc a la reunió; de tal manera que quan em toca pujar tot just noto la roca amb els dits. Amb tot, faig molt de lliure, doncs cal anar desequipant les assegurances col·locades per Albert i només reposo en algún punt per tal d'activar la circulació sanguínia de les mans.

El millor premi en arribar al cim es el somriure d'en Albert i una mica de sol.

Donat que en Albert es coneix aquesta paret com casa seva, arribem al peu de via en tan sols 2 rappels de 60.

Felicitats Albert!!! i que no et manqui mai l'il·lusió.

Via Zarahaida a la Paret del Temps

Com a cloenda de l'estada d'escalada artificial del GAME vaig pujar aquesta oblidada via que esta pràcticament equipada. No és una via cabdal, ni un "callo" de via, ni de les millors, ni de les pitjors. Una via i prou; per disfrutar-la amb bona companyia.

Un primer llarg per oblidar dona pas a una roca particular on només cal concentrarse i anar disfrutant de l'escalada, fins arribar als 2 darrers llargs.

Un desplom que hom pot fer en lliure amb un cop de gas i uns bons braços , per continuar per una placa amb molta cura fins la reunió abans del sostre final.

El postre de la via,.... bé volia dir el sostre de la via està equipat, encara que amb algún pas un xic mes llarg que els altres. Al desplom de sortida caldrà col·locar alguna peça, que segons l'habilitat, traça o tècnica seran més o menys.

El final es una sortideta en lliure que sembla més difícil del que és.

A la foto Uri recuperant el darrer llarg.

Concentración de Escalada Artificial del GAME

Como complemento a la realización de ascensiones más o menos difíciles, siempre he dedicado parte de mi tiempo disponible a la formación de nuevas generaciones de escaladores, así como a la difusión de la especialidad de la escalada artificial.

En esta ocasión ha sido la FEDME, a través del Grupo de Alta Montaña Español (GAME), quién ha organizado este evento para promocionar la escalada artificial.
Durante 5 días las paredes cercanas a Vilanova de Meià (Lleida) han sido visitadas por un reducido, pero entusiasta, grupo de escaladores.

Pésimo tiempo meteorológico esta Semana Santa. Cada día llovió, incluso en uno de ellos, granizó durante el regreso tras finalizar la escalada.

A pesar del mal tiempo, cada día se escaló. Es lo bueno que tiene la escalada artificial, que como casi siempre el itinerario discurre por desplomes y techos, apenas le afecta la lluvia.

Escaladores llegados de diversos puntos de la geografía española contrarrestaron las limitaciones impuestas por la lluvia con una gran ilusión y un creciente interés por este tipo de escalada, viviendo con intensidad cada metro de ascensión.

Aparte de los conocimientos también se compartieron múltiples experiencias en un ambiente muy agradable. Muestra de ello fue el reducido número de horas dedicadas al descanso, pues después de cenar las veladas se alargaron con charlas y proyecciones de escalada hasta que el cuerpo decía basta.


El big wall es muy duro!!!!!!!!
Larga vida al artifo!!!!!!!

Salud y Tapia para todos

Tablas de Gimnasia al Vermell de Xincarró

En aquest recull d'ascensions volia incloure tot un seguit de vies llargues i d'altres itineraris alpins significatius com a reflex de l'activitat portada a terme des què em dedico a pujar muntanyes.
Però, per tal d'aprofitar els dies de mal temps, alguns cops he obert alguns itineraris curts.
Aquest dissabte s'ha donat aquesta mateixa circunstància meteorológica i he anat a repetir una d'aquestes vies d'escola amb orientació sud i bastant protegida de la pluja.
El primer llarg de la via es repeteix bastant, doncs està en una zona d'escalada esportiva i es tracta de una fissura atípica a Montserrat, però, el segon llarg, ja és una altra història. Cal autoprotegir-lo, només hi ha 2 claus i un pont de roca equipat en tot el llarg, i de la dificultat no en parlo, doncs pel fet de ser fisura cadascú pot fer fins on pugui des de C2/V fins a 6c, podeu veure que hi ha un bon ventall d'opcions.
La escalada d'aquest segon llarg prácticament ha estat una reobertura. Els incendis que ha patit la zona han malmés una part de la roca i se'n deprenien costres (ja van fer caure la majoria), d'altra banda hi ha una mica de sorreta que si es repetís més sovint no hi seria.
En resum una matí profitós malgrat la meteo.

Peró el millor de tot va ser la companyia. I és que, després de veure la película "In the wild", comparteixo la conclusió que si no compartim no hi felicitat.

Moltes mercés Antxi.

Via Inuk a la Agulla Panxarruda

Aquesta agulla de 100 metres del Serrat de les Lluernes ha estat l'objectiu d'una ascensió matinal de diumenge per compartir-la amb amics i coneguts.

Més important que la escalada en sí mateixa ha estat la possibilitat de veure i parlar amb en Pep Capdevila i la colla d'amics i amigues que l'acompanyaven (na Montse, na Angels i en Jordi)

Tots hem gaudit d'un bon matí asolellat de diumenge. És una llàstima que la qualitat de la roca no acompanyi al bon dia. A les vies escollides encara li manquen algunes repeticions per a poder disfrutar més.

Recomano no baixar rappelant per la canal que hi ha entre les dues agulles, doncs hi ha moltes pedres soltes que poden provocar situacions no dessitjades.

Podreu trobar la resenya a la web de El balcó de la lluna

E.D.E.R. al sector Dret de Can Jorba

Una vía de A3/V al paradís de l'escalada esportiva montserratina.

Varem matinar per a poder acabar la via aviat i tenir temps per anar a Barcelona a un concert.
Com encara som a l'hivern i l'orientació de la pared feia que no ens toques el sol fins ben passat migdia, varem patir força fred a les reunions.

Vaig pujar el primer llarg tranquilament, sense una dificultat excesiva i la roca típica d'una via no gaire repetida.
Peró la tranquilitat es va acabar ben aviat. A mig matí els sorollosos escaladors esportius van dur l'enrrenou de la ciutat a la natura i l'ambient va canviar radicalment.

Les nostres presses per fugir d'aquesta nova situació, que no ens agradava, va provocar que caigues alguna pedra més del compte, amb el conseqüent disgust dels escaladors esportius sense casc que eren a la vora.

Malgrat les diferències de concepció i pràctica, el respecte es va imposar i varem marxar amb el temps just per a gaudir de la música i/o altres activitats, mentre els altres duien la seva música a sobre.

Penso que la natura es mereix una mica més de respecte, peró només es la meva opinió.